Elena Montiel Bach
,
24/08/2017
Llibres

Romanyà, el refugi perdut de la Rodoreda

Un jardí amb flors, molta pau i temps per escriure, és el que va trobar Mercè Rodoreda a Romanyà de la Selva, el seu últim refugi

Foto: 

Elena Montiel Bach
Mirador de les Mirandes
"Que m'enterrin on em mori. Tant me fa" (Per ganes de Joc, Fulls de La Revista de Girona, 247). Així ho va escriure i així va ser: Mercè Rodoreda reposa per sempre al bell mig de les Gavarres, en ple cor de l'Empordà.
La Rodoreda va arribar a Romanyà de la Selva l'any 1972 seguint les pautes del seu metge: per curar l'anèmia que feia temps que arrossegava havia de passar uns dies a la muntanya. Carme Manrubia, una antiga amiga del temps de la República, la va convidar a casa seva, a l'Empordà. I allà va ser on l'escriptora, acostumada a rodolar, va descobrir un dels paisatges més dolços de Catalunya. Envoltada de les muntanyes segures i sempre verdes de les Gavarres, hi va trobar la pau. I s'hi va acabar quedant, en un segon exili voluntari abans del seu últim viatge, el definitiu, l'any 1983.
 
De la vida personal de Mercè Rodoreda, l'escriptora catalana contemporània més influent, més traduïda i més reconeguda, en sabem poca cosa. Era una dona reservada, solitària, tímida. En sabem que va néixer l'any 1908 al barri de Sant Gervasi, a Barcelona. Que era la filla única d'una família que estimava la literatura i el teatre. I que sentia una gran devoció pel seu avi, Pere Gurguí, amic personal de Verdaguer, qui li va transmetre l'amor per les lletres i per les flors. Va viure una infància idealitzada i va anar poc temps a l'escola. En sabem que, amb només vint anys, es va casar amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella, quan aquest va tornar d'Amèrica amb tota una fortuna. Amb ell va tenir el seu únic fill. Sabem que va començar a escriure per evadir-se, perquè el matrimoni l'ofegava, i també perquè era una dona rebel, lliure i no suportava el fet de dependre econòmicament del seu marit. Sabem que l'any 39 va emprendre el camí de l'exili, no tant perquè hagués participat directament en política, sinó per la seva col·laboració en publicacions catalanes i en revistes d'esquerres. A Barcelona hi va deixar el seu fill amb la seva mare, i va marxar cap a França amb altres intel·lectuals catalans. Un exili que havia de durar uns dies i que es va allargar més de trenta anys, entre París, Ginebra i Viena. A França hi va conèixer l'amor: amb l'escriptor Armand Obiols va mantenir una apassionada i complicada relació que es va allargar fins a la mort de l'escriptor, l'any 71. I va ser a l'exili on va escriure bona part de la seva obra.
 
En sabem poc, però en sabem prou de Mercè Rodoreda. El que ella ens va voler explicar, a mitges, i el llegat que va deixar escrit en les seves novel·les, contes, obres de teatre i poemes. I també en la correspondència, la que no va destruir, que intercanviava amb el seu amor Obiols (l'amor que la va acabar traint), amb el seu editor Joan Sales o amb la seva amiga i escriptora Anna Murià. Per a Rodoreda l'escriptura era un ofici (escrivia, reescrivia i dedicava anys a construir els seus personatges), i també era una necessitat: si no hagués escrit s'hagués mort. "(...)Escric per afirmar-me. Per sentir que sóc..." (Pròleg de Mirall trencat). I per l'escriptura va renunciar a tot, fins i tot al seu fill i als seus quatre néts. 
 
A Romanyà hi va acabar Mirall trencat, Quanta quanta guerra i Viatges i flors. En aquesta darrera etapa de la seva vida, ja en la vellesa, les obres que va escriure eren tancades, amb personatges que envelleixen i moren. Hi recreava universos de ficció que sovint s'apartaven de la realitat quotidiana i esdevenien un món misteriós, fantàstic i esotèric. Si no hagués viscut en aquest petit indret de l'Empordà, les seves darreres obres no haguessin estat les mateixes. Paisatge i ficció s'hi barregen: el jardí del Senyal Vell –la primera casa on va viure–, per exemple, el va convertir en el jardí de Mirall trencat, el jardí de tots els jardins, el que evocava la seva infància anhelada. En aquest jardí hi ha un llorer, però: apareix aquest llorer a Mirall Trencat perquè el va trobar a la casa de la Manrubia, o el va plantar ella mateixa per viure en pròpia pell la novel·la que estava escrivint?  
 
Passejar per Romanyà de la Selva és màgia. Les flors, els boscos, les muntanyes, el silenci, el temps, els malsons, la por, la memòria: tot es manté intacte a com la Rodoreda ho va deixar. Fins i tot la casa, El Senyal Vell, preserva l'estudi, el jardí, els mosaics de flors als quartos de bany, la cambra orientada a orient on celebrava el ritual Rosa Creu –la faceta més esotèrica de l'autora és sens dubte la més desconeguda–. Un espai tan íntim de l'escriptora i, alhora, tan públic –ja que tot el que l'envoltava, d'una manera o altre, apareix a les seves obres–, s'hauria d'haver convertit en casa museu, i no en la casa d'estiu d'una família d'anglesos. Rodoreda i Manrubia eren dues dones de caràcter, la convivència devia ser difícil, així que al cap d'uns anys de viure juntes, la primera es va construir una casa a la mateixa finca, una mica més amunt. Més tard, en una espècie de competició constructora, la Manrubia se'n va fer una altra encara més amunt. Però va haver d'hipotecar el Senyal Vell i, finalment, els deutes li van fer perdre. La família Vilallonga, de Llagostera, la va comprar i hi va viure durant més de divuit anys. I la van protegir i cuidar fins l'any 2014, quan l'hereu la va intentar vendre a les institucions locals o nacionals per convertir-la en patrimoni de tots. Però no va poder ser, les administracions no van saber-li donar el valor i el respecte que es mereix, i la va acabar comprant una família estrangera. Ben mirat, va ser una sort, una benedicció, com diu el propi Borja Vilallonga: "Mentre Romanyà eviti les masses i continuï essent l'indret perdut de Rodoreda a les Gavarres, les sureres, la terra, les pedres, les paraules de Rodoreda i la meva pròpia memòria estaran salvaguardades en el santuari" (Núvol, 10 d'octubre de 2016).
 
Així que ho diré, però ho diré fluixet perquè no ens ho prenguin: resseguir el Romanyà de la Mercè Rodoreda i dels personatges de les seves novel·les val molt la pena. L'any 2008, per commemorar el centenari del seu naixement, es va crear l'Itinerari literari Rodoreda a Romanyà, que s'atura als punts rodoredians més simbòlics. La Càtedra M. Àngels Anglada de la Universitat de Girona en va editar una guia, escrita per Mariàngela Vilallonga, que es pot descarregar per internet; s'organitzen visites guiades o, senzillament, es poden anar seguint els rètols que hi ha escampats pel recorregut, tots ells acompanyats d'un breu text. Passejar per la plaça de l'Església, per la de la Rectoria, veure el Restaurant Les Gavarres on l'escriptora dinava sovint, contemplar el Senyal Vell, caminar pels camins envoltats de boscos, arribar fins al mirador de les Mirandes, tocar el Dolmen de la Cova d'en Daina, o visitar el cementiri on està enterrada, és una experiència singular, un viatge íntim, enigmàtic i secret cap a les entranyes de la nostra gran escriptora catalana. Però això sí: diguem-ho fluixet.

També et pot interessar